Para los que tuvieseis otras cosas que hacer,y no pudisteis asistir os dire que por el modico precio de 9 euros y encima te daban la primera birra,tocaron 4 excelentes grupos: Caos Encadenado,Decapitated christ,la vuelta a los escenarios de Entropia y Visceral Damage de valencia.Los Caos encadenado,muy buena actuacion de la que luego os colgare un video para que veais lo que no pudisteis ver,los Decapitated christ muy buena actuacion y es cierto la guitarra sono mucho más potente que en la sala Darkfactory,en la cual tuvieron la mala suerte de que se les estopera el cabezal del ampli,pero que caray son cojonudos.Los Entropia Diossssssssssssssss son el caos,lo mejor de la noche pura rabia todos sus temas rapidos,desfasados,contundentes su vuelta a los escenarios increible tirando despojos por la sala,increibles lo mejor de la noche sin duda.Y los Visceral Damage,con un brutal death tecnico,ya que la guitarra me gustó mucho y sus versiones de hate eternal y deeds of flesh ,muy buenas .Conclusión que este concierto por 9 euros es una ocasión unica de ver 4 bandas de aqui con una calidad acojonantes.Un saludo a todos los grupos,a la poca gente que asistió y al personal de la sala La nau la cual son la ostia y el sonido es increible,a tod@s vostr@s gracias.19 de nov. 2009
Crònica concert Entropia @ Antikristian Death Fest 14/11/2009 BCN x Long Live Loud 666 blog
Para los que tuvieseis otras cosas que hacer,y no pudisteis asistir os dire que por el modico precio de 9 euros y encima te daban la primera birra,tocaron 4 excelentes grupos: Caos Encadenado,Decapitated christ,la vuelta a los escenarios de Entropia y Visceral Damage de valencia.Los Caos encadenado,muy buena actuacion de la que luego os colgare un video para que veais lo que no pudisteis ver,los Decapitated christ muy buena actuacion y es cierto la guitarra sono mucho más potente que en la sala Darkfactory,en la cual tuvieron la mala suerte de que se les estopera el cabezal del ampli,pero que caray son cojonudos.Los Entropia Diossssssssssssssss son el caos,lo mejor de la noche pura rabia todos sus temas rapidos,desfasados,contundentes su vuelta a los escenarios increible tirando despojos por la sala,increibles lo mejor de la noche sin duda.Y los Visceral Damage,con un brutal death tecnico,ya que la guitarra me gustó mucho y sus versiones de hate eternal y deeds of flesh ,muy buenas .Conclusión que este concierto por 9 euros es una ocasión unica de ver 4 bandas de aqui con una calidad acojonantes.Un saludo a todos los grupos,a la poca gente que asistió y al personal de la sala La nau la cual son la ostia y el sonido es increible,a tod@s vostr@s gracias.
31 de març 2009
Brutalitat policial de l'estat capitalista. RESITÈNCIA I LLUITA ANARKOSATÀNICA!!!
Subject: Que s'amaga derrera de la "dura càrrega policial"
Hola,
us escric aquest mail amb la intenció de que el passeu a tothom i en feu la màxima difusió possible. L'objectiu és explicar que s'amaga derrere del que es diu com una "dura càrrega policial" o "acció contundent dels mossos" per descriure el que va passar el passat dimecres gris 18 de Març.
Voldria començar amb alguns videos, són de poca qualitat i mal grabats ja que no els han grabat periodistes sino la majoria son d'espontanis, pertant es veu des de dins i no només les primeres càrregues que és el que s'ha vist als mitjans. Aviso que són força durs.
http://e.static.blip.tv/cache/1891138/
http://www.youtube.com/watch?v=Z7YnmUXIIr0
http://www.youtube.com/watch?v=LLLD9cYrRss
http://www.youtube.com/watch?v=25xugU9FOwQ&feature=related
http://blip.tv/file/1891860
http://www.vilaweb.tv/?video=5598
Després d'això algunes reaccions:
http://www.tv3.cat/videos/1113619/Els-Mossos-jutgen-la-seva-actuacio
http://www.tv3.cat/videos/1113519/Els-Mossos-creuen-que-van-actuar-justificadament
http://www.cadenaser.com/espana/audios/carga-policial-antibolonia/csrcsrpor/20090319csrcsrnac_6/Aes/
http://www.tv3.cat/videos/1114249/Els-Mossos-centren-la-politica-catalana
sí, sí, si no t'ho creus t'el torno a posar: http://www.tv3.cat/videos/1114249/Els-Mossos-centren-la-politica-catalana ... increíble.
i abans de seguir per que et reconciliis: http://www.youtube.com/watch?v=xra4MGzQANk
Un altre aspecte que val la pena comentar són els mossos ferits, les dades donades per la policia i fetes seves pel govern parlen de més mossos ferits que manifestants, en total 42 mossos. A priori costa de creure, després veiem imatges d'alguns d'aquests mossos ferits ho entenem més: http://www.foropolicia.es/foros/viewtopic.php?f=1&t=41911 (una patada al cul conta com un mosso ferit? espero que no li surti cap blau...)
Aquesta prespectiva ens porta a preguntar-nos com ho viuen els mossos?realment només compleixen ordres o més aviat es senten a gust amb el seu paper? navegant pel foropolicial, un foro d'internet per a policies veiem que hi ha un fil de discussió sobre els fets, on trobem cites com:
"Actuación policial impecable. Enhorabuena y pronta recuperación a los compañeros. Un policía exuniversitario."
"Ni 4 horas les hubiera dado yo. Como dice el rector de la universidad, "han pasado la línea roja"."
"Cada vez más uno se siente orgulloso de los compis, de lo bien que hacen su trabajo y de lo profesionales que son."
"Y hoy mismo a las 20:00 horas hay convocada otra manifestación en la misma Plaza Universidad, esta mañana se manifestaron unos 900 estudiantes, esta tarde puede liarse gorda, un saludo y compañeros de la BRIMO, a por ellos!!!!!" (del moderador del foro)
"Quienes dicen ser "supuestos estudiantes" en lugar de "manifiestos parásitos sociales", tienen demasiado tiempo libre para intentar hacer el mal, y debido a su gran número y perseverancia, conseguirlo.
Gran futuro el que le espera a España con estos proyectos de vagos con absurdas reivindicaciones de talante fascista.
PD: Leña a estos amables ciudadanos con infinitos derechos y cero obligaciones."
"Realmente alguien se cree que una concentración de hyppies pacificos la acostumbra a disolver la policia con estopa?
Está claro que si una concentración se vuelve violenta, o un desalojo, es por la reacción de la gente."
"Pues eso espero, que sea algo puntual, porque como se generalicen las encuestas sobre actuaciones policiales, y se tengan mil ojos en cada intervención, el tema sería bastante preocupante."
"yo estudiantes veo pocos, perroflautas muchos."
"Joe...me ha sorprendido el momento del Video en que los agentes de la BRIMO desembarcan a la carrera (menudo sprint!)....
Algo arriesgado (sin escudo) pero muy eficaz a la hora de capturar personas
IMPACTANTE..en serio....unas imágenes muy buenas"
"Genial las cazas a la carrera, sin duda ya debian estar marcados."
".........Felicidades a los compañeros de la Brimo, con dos .......
Me ha parecio ver muchos guarros, camuflados entre los estudiantes." y lo mejor la firma "Mas vale tener la boca cerrada y parecer idiota, que abrirla y demostrarlo".
"Si no quieres salir morao, quédate en casa. Yo estaba en casita y no recibí ningún gomazo..."
"se quejan porque les han golpeado en las piernas (tal y como establecen los criterios de menor lesividad posible) ......así que señores mossos, ya saben DURO Y A LA CABEZA !!!"
"Vaya viaje de palos que dan los compis La imagen del lapiz manipuladora total... Enhorabuena a los mossos."
"Mano dura contra esta panda de piojosos." y firma "Que vuelva Don Pelayo."
"los mayores enemigos de la libertad no son los que la oprimen, sino los que la deshonran."
"Anda que no tienen que tocar los huevos fotógrafos y cámaras, como ciudadano aprovecho para decir que ME ALEGRO ENORMEMENTE de que se hayan ido algunos calentitos"
"Al periodista le pegan en las piernas, como aparece con el ojo reventado????? Seguro que es del canal republica roja y se pego el mismo un botellazo el muy idiota jajajajajajaja."
"...ya era hora que les enseñaran a toda esta pandilla de guarros, perro-flautas, pseudookupas y chusma varia, que si se quieren manifestar que lo hagan conforme a la legalidad vigente."
"...la verdad es que he disfrutado las imagenes, muy buenas."
"Como debe de ser, sin contemplaciones con estos que dicen llamarse "estudiantes" La verdad, no me esperaba esta reacción de la Consejería de Interior de la Generalidad, me ha sorprendido, para bien claro"
"espero que les vuelvan a dar a esos mal nacidos lo que se merecen. Adelante Dragones!!!"
"Ah, y la carga, siendo una carga, no es de las más duras que se han visto, pero claro, le habeis endiñado a un periodista, y a un niño de diez años, que a saber que coño pintaba en una manifestación."
"En estas manis lo menos que hay son estudiantes. Son los mismos provocadores de siempre, y ni siquiera son del pais. Anarquistas, okupas y vagos de media europa, los cuales han descubierto un filon en BCN y cataluña. Lo de esta noche tambien es violencia policial???? Quien lo ha probocado???? Donde coj**** estan las escopetas para bolarlos a bolazos, porque los dragones han de aguantar que les peguen con palos cuando tenemos armas largas???? Que sepan de verdad que es dureza policial dandoles bolazos joerrrrrrrr.
A algunos que dicen que ha sido cargas desproporcionadas, decirles que un mosso esta grave, ni un solo piojoso lo esta ni ha sido necesario que recibiera asistencia en un centro hospitalario, mas que unas tiritas.
BOLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!"
"Propongo que los gomazos sean del cuello para arriba y con una estaca de madera con clavo en la punta......eso si que es constitucional"
"(imagen de sierra eléctrica)...yo creo que con una de estas acabamos antes....."
Si encara us queda estomac: http://www.foropolicia.es/foros/viewtopic.php?f=1&t=41911&start=0&sid=1453ef3352dba8c7b16a82271ca09243 el buidat és només de les 6 primeres pàgines, n'hi ha ara mateix 41
Una altra gran pregunta que ens podem fer és què va passar a dins del rectorat, realment la violència va començar a fora? Els mossos han difos un video en que es veu a tothom molt tranquil, menys dues o tres persones cridant de dolor en algun moment. Personalment, sense haver patit la desocupació diria que mentre filmava la càmara es van comportar, a diferència de quan no hi era. A continuació us adjunto un relat d'una companya que va ser a dins i descriu com va anar i la seva vivència, un cop més aviso que és força dur.
---
Eren gairebé les 5:30a.m i dormia plàcidament aferrada als llençols quan de sobte, un soroll em va despertar, -“ els mossos, els mossos!” cridaven els companys, jo encara era al llit sense entendre ben bé que estava ocorrent, esperant qualsevol senyal que extirpés aquella situació de la ciència ficció o la paranoia col·lectiva en que havíem estat ofegats aquests últims dies. “ Teniu dos minuts!” sentencià una veu greu al fons del passadís i ben aviat vaig reconèixer les botes, el casc i la porra, ben fàcilment aquell soroll contundent de les passes massives que s’acosten i que tant m’havia costat d’esborrar del meu cap després de tot allò ocorregut a la Pompeu Fabra. Vaig fer un salt del llit buscant alguna roba que posar-me a sobre, que em tapés davant aquell estrany. “Deixeu els mòbils!” cridaven, però, la foscor i els nervis m’impedien fer rés que no fos tremolar. Diferents veus anaven notificant-nos que el nostre temps s’esgotava i que havíem d’anar sortint, , així que vaig decidir agafar roba paulatinament i marxar abans que les advertències es convertissin en cops de porra, després de tot, hi ha coses que s’aprenen molt ràpidament.
Sortint de la zona on dormíem els companys s’aglutinaven a les escales asseguts i custodiats per desenes de mossos, pensava en aquell llibre de Primo Levi “Si esto es un hombre” i em venien al cap petites imatges que ell explicava sobre els camps de concentració. Les expressions dels meus propers eren les de una derrota inesperada i jo acompanyada per dos mossos vaig agafar un lloc per esperar a saber que farien amb nosaltres. Un cop tots junts vam decidir fer “arrancacebes” que és un mètode de resistència pacífica on tothom s’agafa de peus i mans a les persones que té al costat per complicar el desallotjament forçós. “ Truqueu als mitjans! Aviseu a companys!” Susurrabem entre dents i a amagades, enviàvem missatges d’ajuda.
“Qui vulgui sortir ara mateix pel seu propi peu no tindrà cap problema, els que us resistiu, s’aplicaran vies penals” En aquell moment la tensió es podia mastegar i una persona decidí marxar, la resta ( 53 aprox. ) ens vam preparar per les conseqüències que sabíem, tindria la nostra decisió. “ Ara qui vulgui, haurà d’aixecar-se i agafar aquells objectes personals que li siguin imprescindibles, després, tot el que es quedi, passarà a ser propietat de la universitat. “Jo tinc el meu ordinador” va dir un company i es va posar de peus, un mosso el va estibar, “ Heu dit que podia agafar les seves coses!” va replicar una companya. Però no vam obtenir cap resposta. Llavors els mossos van procedir a fer el primer desallotjament precisament amb aquest company, ell oposà resistència mentre cridava “el meu ordinador!” i llavors tres mossos més s’aproparen i l’immobilitzaren, mentre el colpejaven i li pressionaven la cara amb el genoll contra el terra. Tots miràvem bocabadats i cridàvem que s’aturessin. Avui, aquest mateix company, té una fissura de ròtula i múltiples contusions, a més d’un mes d’escaiola.
Una càmera accedí, tenia un gran focus blanc que ens dificultava la visió i anava enregistrant totes les nostres cares, quan el focus marxava, els mossos continuaven amb la seva feina, doblegaven els canells fins que cridaves i et desenganxaves, t’estiraven dels forats del nas... després t’arrossegaven per les escales agafats dels braços i sovint quan perdiem als companys que s’emportaven de vista, escoltaves els crits i l’estomac se’t feia marbre. Quan la càmera hi era present, senzillament romanien immòbils i silenciosos, expectants. “Que algú faci fotos!” murmuravem quan els companys eren torturats, pero mai han arribat a veure la llum aquestes instantànies.Un home jove pujà les escales, duia una caputxa i un mocador que li tapava tota la cara, solament se li podien veure els ulls. Anava vestit de carrer però, parlava amb els “caps” i es passejava per tot l’espai. Sincerament, la situació superava totes les teories conspiratòries que havíem pogut articular durant totes aquelles nits al rectorat.
Donat el pànic silenciós que començava a respirar-se algú decidí iniciar un monòleg humorístic amb el que tots rèiem i intentàvem que la por se’ns escapés per la boca en forma de rialla nerviosa. Alguna eina per escapar-nos d’aquella situació que mai ningú vam imaginar viure. Però, poc ens podia durar el riure quan vam comprovar que començava a fer-se de dia i els mètodes utilitzats per ells cada cop eren més durs. Agafaren a un company que es resistia, cridava incessantment i de cop, la seva veu es transformà en un ‘gemeig’; efectivament i sense acabar de creure-ho, descobrirem que els mossos li estaven pressionant el coll fins estrangular-lo per tal de que es desenganxés. Intentava parlar i les seves paraules s’ofegaven al camí, nosaltres sols sabíem que protestar desesperats i empassar-nos les rialles que abans havien destensat tant l’ambient.
La gent anava sent arrossegada, cada cop érem menys i sabíem perfectament quines eren les conseqüències per als últims. Un dels companys més xarraires, al que nomenarem “Ricardo”, un dels que més havia calmat els ànims repetint que ‘no ens passaria rés’, que ‘no havíem de fer rés que ens posés més en risc del que ja estàvem’ i que ‘ja sols quedava resistir’ va ser guardat per al final, amb el meu grup. Els mossos se’l miraven i es deien coses entre ells a cau d’orella. Sabíem que la cosa no aniria bé, tots dos havíem estat al desallotjament de la Pompeu Fabra la setmana anterior per la trobada d’assemblees i teníem coneixement de fins a quin punt els mossos poden recordar-te, a tu i el teu nom.
Escoltàvem als companys fora cridant consignes i ens havien avisat sigil:losament de que ja hi eren tots els mitjans a fora. Bé - vaig pensar- al menys no quedaran impunes. Més tard que aviat va arribar el meu torn i una mà es va posar a la meva cara per impedir que respirés, poc després, veient que no era efectiu i resultava massa visual, canviaren a la tècnica dels dits al nas i a la boca. Estava angoixada i cridava perquè em deixessin estar i en un acte reflex ( i dic ‘acte reflex’ perquè així fou i no m’avergonyiria reconèixer si pel contrari, hagués estat intencionat) vaig tancar la boca i vaig mossegar el dit a un d’ells, l’únic que vaig aconseguir fou que les mans del mosso que tenia al darrera m’encerclaren el coll i començaren a pressionar cada cop més fort; jo cridava perquè els meus companys se’n adonessin, però rés aconseguia que sortís de la meva gola i l’oxigen se m’acabava, així que em vaig soltar i vaig ser arrossegada pels braços escales avall fins la meitat, on em van deixar al replà. Vaig sentir moltes ganes de vomitar i les arcades eren continues tirada al terra. Un mosso plantat al meu costat em mirava a cua d’ull sense immutar-se i jo sols vaig encertar a pensar que aquest era un dels moments més degradants de la meva vida. Vaig comprendre que no podia esperar que aquells homes que tenia al front se n’adonessin de que simplement intentava lluitar pacíficament per una cosa en la que creia, de que no els havia tocat ni un sol pel, de que no mereixia el que m’estaven fent. Vaig saber doncs que de rés servia defendrem ja que cada acció que fes seria tornada per triplicat i que sols quedava “aguantar el tirón” per acceptar que la ‘justícia’ té diferents significats segons qui l’apliqui.
Arribat el moment van baixar a “Ricardo” i el van posar a un metre de mi i un altra companya, tots tres per separat. Nosaltres dues estàvem assegudes però a ell el tenien immobilitzat pels dos braços amb el cap al terra tot i que en ningun moment es va mostrar agressiu, senzillament es va negar a marxar al igual que la resta. “ Deixeu-me estar, si us plau, no m’escaparé, em feu mal” lis deia el company, però res calia esperar dels ninots de ferro que sols feien que desafiar els límits del seu teixit ossi. “Pareu!” vaig cridar, “ Que no veieu que no està fent res? Pareu!”, “Calla!” – em contestà aquell que havia restat passiu al meu estat decadent anterior-, “ ¿ Com voleu que calli? Deixeu-lo estar i em callaré, de veritat!” llavors un dels mossos propers allargà el braç i em colpejà el cap, fent que rebotés contra el mur. Vaig callar.
Quan vam veure la duresa amb la que tractaven a Ricardo jo i l’altra companya, esperant-nos lo pitjor vam començar a armar escàndol perquè marxés el primer dels tres. “Ricardo, no siguis boig i no deixis que et guardin per l’últim, ja saps com van les coses, surt ara!” ell va coincidir amb que era la millor opció i marxà. A continuació baixaren l’altra noia i em van preguntar novament “ sortirà pel seu propi peu, senyoreta?” ( encara em pregunto quin tipus de persona t’arrossega per les escales i després et tracta de vostè ), “¿ tu penses que puc sortir pel meu propi peu després del que esteu fent ?” – vaig contestar – llavors em van agafar dels braços i la samarreta amb la infortuna de que aquesta es va aixecar fins al cap i com que era el pijama vaig quedar totalment despullada de cintura cap amunt. En aquesta situació vaig ser arrossegada durant tota la segona part de les escales, amb aproximadament 20 mossos dispersats per tot arreu presenciant l’escena, fins que em deixaren tirada al terra i segons després algú em tapà novament. No sé si fou allò que acostumen a anomenar “shock” però, alguna cosa passava que m’impedia incorporar-me per mi mateixa i em feia estar totalment immòbil, mentre tenia grans dificultats per creure el que estava ocorrent.
Una mà m’agafà, érem el grup del principi, tornàvem a estar junts. Els vaig fer un gest de complicitat, però un d’ells mirava el terra amb els ulls ben oberts, suposo que ell tampoc aconseguia entendre qué estava passant i no era qüestió de forçar-lo. En aquesta situació ens van treure un a un mentre nosaltres continuàvem explicant-los que aquesta ocupació estava carregada de contingut i no podien seguir ignorant el motiu pel qual fèiem resistència pacífica. Mentre esperàvem dos mossos que hi continuaven a la meva esquerra es recreaven “ Ja, ja ... verás aquel cuando se quede solo, va a pillar! ” i reien novament. Em disposava a dir-los alguna cosa quan la companya em tranquil·litzà “Ho fan simplement per provocar... no lis facis cas”, així que vaig assentir i li vaig donar l’esquena per no veure més els seus gestos, ni la fanfarroneria.
Quan vaig quedar l’última, restava en silenci preguntant-me si mereixia la pena intentar raonar amb ells o descarregar la meva ràbia ara que ja no hi era ningun company per frenar-me. Però, llavors el “cap” va començar a dir alguna cosa i tots van mirar cap al fons traient-me la vigilància de sobre situació que el mosso que ara estava darrere meu, el provocador, aprofità per encarrilar-se i enganxar-me una potada a la esquena que jo vaig respondre cridant com una posseïda. La resta de mossos que no havien presenciat l’escena es giraren alarmats pels meus crits i llavors van posar-me la mà a la cara novament, per intentar dificultar-me la respiració mentre hem pressionaven allò que ells anomenen “punts de dolor”, aquells que no deixen marca. Em van agafar doncs entre dos i em van llevar, finalment, a prendre’m les dades. Intentava treure la documentació, però em tremolaven les mans i plorava; això encara em feia sentir més estúpida. Llavors “la persona” que hi havia estat tota la nit a l’altra banda del mostrador, aliè a tot allò ocorregut 10 metres més allà, mirant-se el meu DNI aprofità per consolar-me: “ Va Nerea, no ploris...” al que jo, amb molta educació li vaig contestar mentre els dos mossos em subjectaven forçant-me el canell: “Si tu estiguessis en aquesta situació, no ploraries?”. Baixà la mirada ja no sé si per empatia o per indiferència absoluta, la qüestió és que poc m’importà en aquell moment i ja doncs, els meus “acompanyants” demanaren reforços per treure’m fora mentre jo duia el compte enrere que restava perquè el meu canell es luxés definitivament. Així fou que vaig sortir, moment el qual, “la vanguardia” aprofità per congelar en píxels, brindant-me tota una setmana en la que ningú del meu voltant no ha pogut parlar d’un altra cosa.
I jo em pregunto quan la gent comenta i condemna durament el fet de "fer-nos fora" com una traïció al diàleg i l'estil democràtic, que passaria si agüessin estat dins amb nosaltres. Si ara no poguessin abraçar als seus companys perquè tots estan plens de contusions. Si t'haguessin estrangulat, colpejat i arrossegat semi-despullada per unes escales, on quedaria llavors 'bolonya' i 'la lluita per la universitat publica'. On quedarien els senyors Dídac Ramírez, Josep Joan Moreso, Lluís Ferrer i la seva decisió de esborrar a los "anti-bolonya".
Resulta inevitable sentir-se incòmoda amb aquest caràcter victimista que impregna la narració dels fets i aquests últims dies de la meva vida, com tampoc ho estic quan penso y sé, que mai seré capaç de demostrar l'ocorregut, ni una imatge, ni un número de placa; que mai la meva paraula valdrà més que la d'un Mosso d'Esquadra amprat per l'Estat.
Avui el senyor Saura admetia possibles "errors" i jo faig una crida a qüestionar-nos si potser l'agressió un error quan parlem d'una lògica repressiva i si no és, que el grau de violència està en funció del desig amb que s'anheli l'objectiu. I ja que reconeix un possible "excés" de contundència per part dels seus agents ¿ Per que continuen llevant pistola ? ¿ A què estem esperant ?, Què significa que els sindicats de Mossos no comparteixen aquesta condemna? Senyor Dídac y senyor Ferrer ¿ On es la línia vermella dels mossos ?.
D'altra banda no em queda sinó estar agraïda d'haver descobert que som molts els que creiem en que altra educació és possible, una vertadera revolució pedagògica, una educació crítica, on es formin professionals, però també pensadors. On el coneixement sigui una eina per a l'evolució social i personal, i no per l'interès d'una minoria directiva-empresarial. On les persones guanyen eines i recursos, no dogmes, ni automatismes, ni mecanismes d'actuació inqüestionables. On entrenar-se únicament per ser efectiu laboralment sigui, senzillament, una opció més a escollir, d'entre tantes altres.
En últim lloc, voldria convidar, convidar-vos, convidar-nos a no fer una lectura fàcil, una lectura puntual dels fets ocorreguts els últims dies, ja que ha arribat el moment de posicionar-se i acceptar que aquests incidents no són més que el fruït de molts anys en que l'expansió del pensament acrític, la precarització laboral i el malestar col·lectiu que han produït la creació del nostre propi arxipèlag social on tot es massa llunyà i rés és lo suficientment 'important'. Us demano llavors la vostra col·laboració perquè les persones responsables de l'estrès psicològic que encara ens impedeix dormir amb normalitat, assumisquen la responsabilitat dels seus actes.
Nerea Miralles Aguilar
----
Sóc concient que si heu llegit fins aqui ja heu dedicat molta estona al tema, així que no em vull allargar gaire més. Només voldria acabar amb una reflexió i una proposta.
La reflexió és en forma de pregunta retòrica i molt gastada, però no puc evitar que em surti: En quin mòn vivim? En quina societat? Sota quins poders i quins governants? Quin sentit té tot plegat? Evidentment no tinc gaires respostes... el que tinc clar és que no m'agrada una societat que fa això i menys en resposta a un moviment com el moviement estudiantil contra la privatització de l'educació, amb totes les característiques que aquest te. Tinc clar que faré el que estigui en les meves mans per canviar aquest mon, aquesta societat, aquests poders fàctics i aquests governans, per canviar el sentit de tot plegat. Mobilitzant-me i treballant dia a dia, informant-me, estudiant i essent conseqüent, al dia a dia, invertint-hi les meves hores i el meu temps de lleure, per què s'ho mareix.
I finalment, la proposta. Et proposo que ho facis amb mi, que et mobilitzis i treballis al dia a dia, que inverteixis unes hores del teu temps, que participis de les mobilitzacions i manifestacions i que abans de decidir no fer-ho suspesis la realitat i valoris si realment val la pena dedicar el teu temps a protestar. Per què protestar totes juntes és el què ens queda, dir les coses altes i clares, amb l'autoritat moral que ens concedeix la nostra raó.
Tu, jo, totes juntes podem fer que aquest món sigui millor. No ens quedem més a casa, trobem-nos i canviem-ho, ja, sisplau.
Hola,
us escric aquest mail amb la intenció de que el passeu a tothom i en feu la màxima difusió possible. L'objectiu és explicar que s'amaga derrere del que es diu com una "dura càrrega policial" o "acció contundent dels mossos" per descriure el que va passar el passat dimecres gris 18 de Març.
Voldria començar amb alguns videos, són de poca qualitat i mal grabats ja que no els han grabat periodistes sino la majoria son d'espontanis, pertant es veu des de dins i no només les primeres càrregues que és el que s'ha vist als mitjans. Aviso que són força durs.
http://e.static.blip.tv/cache/1891138/
http://www.youtube.com/watch?v=Z7YnmUXIIr0
http://www.youtube.com/watch?v=LLLD9cYrRss
http://www.youtube.com/watch?v=25xugU9FOwQ&feature=related
http://blip.tv/file/1891860
http://www.vilaweb.tv/?video=5598
Després d'això algunes reaccions:
http://www.tv3.cat/videos/1113619/Els-Mossos-jutgen-la-seva-actuacio
http://www.tv3.cat/videos/1113519/Els-Mossos-creuen-que-van-actuar-justificadament
http://www.cadenaser.com/espana/audios/carga-policial-antibolonia/csrcsrpor/20090319csrcsrnac_6/Aes/
http://www.tv3.cat/videos/1114249/Els-Mossos-centren-la-politica-catalana
sí, sí, si no t'ho creus t'el torno a posar: http://www.tv3.cat/videos/1114249/Els-Mossos-centren-la-politica-catalana ... increíble.
i abans de seguir per que et reconciliis: http://www.youtube.com/watch?v=xra4MGzQANk
Un altre aspecte que val la pena comentar són els mossos ferits, les dades donades per la policia i fetes seves pel govern parlen de més mossos ferits que manifestants, en total 42 mossos. A priori costa de creure, després veiem imatges d'alguns d'aquests mossos ferits ho entenem més: http://www.foropolicia.es/foros/viewtopic.php?f=1&t=41911 (una patada al cul conta com un mosso ferit? espero que no li surti cap blau...)
Aquesta prespectiva ens porta a preguntar-nos com ho viuen els mossos?realment només compleixen ordres o més aviat es senten a gust amb el seu paper? navegant pel foropolicial, un foro d'internet per a policies veiem que hi ha un fil de discussió sobre els fets, on trobem cites com:
"Actuación policial impecable. Enhorabuena y pronta recuperación a los compañeros. Un policía exuniversitario."
"Ni 4 horas les hubiera dado yo. Como dice el rector de la universidad, "han pasado la línea roja"."
"Cada vez más uno se siente orgulloso de los compis, de lo bien que hacen su trabajo y de lo profesionales que son."
"Y hoy mismo a las 20:00 horas hay convocada otra manifestación en la misma Plaza Universidad, esta mañana se manifestaron unos 900 estudiantes, esta tarde puede liarse gorda, un saludo y compañeros de la BRIMO, a por ellos!!!!!" (del moderador del foro)
"Quienes dicen ser "supuestos estudiantes" en lugar de "manifiestos parásitos sociales", tienen demasiado tiempo libre para intentar hacer el mal, y debido a su gran número y perseverancia, conseguirlo.
Gran futuro el que le espera a España con estos proyectos de vagos con absurdas reivindicaciones de talante fascista.
PD: Leña a estos amables ciudadanos con infinitos derechos y cero obligaciones."
"Realmente alguien se cree que una concentración de hyppies pacificos la acostumbra a disolver la policia con estopa?
Está claro que si una concentración se vuelve violenta, o un desalojo, es por la reacción de la gente."
"Pues eso espero, que sea algo puntual, porque como se generalicen las encuestas sobre actuaciones policiales, y se tengan mil ojos en cada intervención, el tema sería bastante preocupante."
"yo estudiantes veo pocos, perroflautas muchos."
"Joe...me ha sorprendido el momento del Video en que los agentes de la BRIMO desembarcan a la carrera (menudo sprint!)....
Algo arriesgado (sin escudo) pero muy eficaz a la hora de capturar personas
IMPACTANTE..en serio....unas imágenes muy buenas"
"Genial las cazas a la carrera, sin duda ya debian estar marcados."
".........Felicidades a los compañeros de la Brimo, con dos .......
Me ha parecio ver muchos guarros, camuflados entre los estudiantes." y lo mejor la firma "Mas vale tener la boca cerrada y parecer idiota, que abrirla y demostrarlo".
"Si no quieres salir morao, quédate en casa. Yo estaba en casita y no recibí ningún gomazo..."
"se quejan porque les han golpeado en las piernas (tal y como establecen los criterios de menor lesividad posible) ......así que señores mossos, ya saben DURO Y A LA CABEZA !!!"
"Vaya viaje de palos que dan los compis La imagen del lapiz manipuladora total... Enhorabuena a los mossos."
"Mano dura contra esta panda de piojosos." y firma "Que vuelva Don Pelayo."
"los mayores enemigos de la libertad no son los que la oprimen, sino los que la deshonran."
"Anda que no tienen que tocar los huevos fotógrafos y cámaras, como ciudadano aprovecho para decir que ME ALEGRO ENORMEMENTE de que se hayan ido algunos calentitos"
"Al periodista le pegan en las piernas, como aparece con el ojo reventado????? Seguro que es del canal republica roja y se pego el mismo un botellazo el muy idiota jajajajajajaja."
"...ya era hora que les enseñaran a toda esta pandilla de guarros, perro-flautas, pseudookupas y chusma varia, que si se quieren manifestar que lo hagan conforme a la legalidad vigente."
"...la verdad es que he disfrutado las imagenes, muy buenas."
"Como debe de ser, sin contemplaciones con estos que dicen llamarse "estudiantes" La verdad, no me esperaba esta reacción de la Consejería de Interior de la Generalidad, me ha sorprendido, para bien claro"
"espero que les vuelvan a dar a esos mal nacidos lo que se merecen. Adelante Dragones!!!"
"Ah, y la carga, siendo una carga, no es de las más duras que se han visto, pero claro, le habeis endiñado a un periodista, y a un niño de diez años, que a saber que coño pintaba en una manifestación."
"En estas manis lo menos que hay son estudiantes. Son los mismos provocadores de siempre, y ni siquiera son del pais. Anarquistas, okupas y vagos de media europa, los cuales han descubierto un filon en BCN y cataluña. Lo de esta noche tambien es violencia policial???? Quien lo ha probocado???? Donde coj**** estan las escopetas para bolarlos a bolazos, porque los dragones han de aguantar que les peguen con palos cuando tenemos armas largas???? Que sepan de verdad que es dureza policial dandoles bolazos joerrrrrrrr.
A algunos que dicen que ha sido cargas desproporcionadas, decirles que un mosso esta grave, ni un solo piojoso lo esta ni ha sido necesario que recibiera asistencia en un centro hospitalario, mas que unas tiritas.
BOLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!"
"Propongo que los gomazos sean del cuello para arriba y con una estaca de madera con clavo en la punta......eso si que es constitucional"
"(imagen de sierra eléctrica)...yo creo que con una de estas acabamos antes....."
Si encara us queda estomac: http://www.foropolicia.es/foros/viewtopic.php?f=1&t=41911&start=0&sid=1453ef3352dba8c7b16a82271ca09243 el buidat és només de les 6 primeres pàgines, n'hi ha ara mateix 41
Una altra gran pregunta que ens podem fer és què va passar a dins del rectorat, realment la violència va començar a fora? Els mossos han difos un video en que es veu a tothom molt tranquil, menys dues o tres persones cridant de dolor en algun moment. Personalment, sense haver patit la desocupació diria que mentre filmava la càmara es van comportar, a diferència de quan no hi era. A continuació us adjunto un relat d'una companya que va ser a dins i descriu com va anar i la seva vivència, un cop més aviso que és força dur.
---
Eren gairebé les 5:30a.m i dormia plàcidament aferrada als llençols quan de sobte, un soroll em va despertar, -“ els mossos, els mossos!” cridaven els companys, jo encara era al llit sense entendre ben bé que estava ocorrent, esperant qualsevol senyal que extirpés aquella situació de la ciència ficció o la paranoia col·lectiva en que havíem estat ofegats aquests últims dies. “ Teniu dos minuts!” sentencià una veu greu al fons del passadís i ben aviat vaig reconèixer les botes, el casc i la porra, ben fàcilment aquell soroll contundent de les passes massives que s’acosten i que tant m’havia costat d’esborrar del meu cap després de tot allò ocorregut a la Pompeu Fabra. Vaig fer un salt del llit buscant alguna roba que posar-me a sobre, que em tapés davant aquell estrany. “Deixeu els mòbils!” cridaven, però, la foscor i els nervis m’impedien fer rés que no fos tremolar. Diferents veus anaven notificant-nos que el nostre temps s’esgotava i que havíem d’anar sortint, , així que vaig decidir agafar roba paulatinament i marxar abans que les advertències es convertissin en cops de porra, després de tot, hi ha coses que s’aprenen molt ràpidament.
Sortint de la zona on dormíem els companys s’aglutinaven a les escales asseguts i custodiats per desenes de mossos, pensava en aquell llibre de Primo Levi “Si esto es un hombre” i em venien al cap petites imatges que ell explicava sobre els camps de concentració. Les expressions dels meus propers eren les de una derrota inesperada i jo acompanyada per dos mossos vaig agafar un lloc per esperar a saber que farien amb nosaltres. Un cop tots junts vam decidir fer “arrancacebes” que és un mètode de resistència pacífica on tothom s’agafa de peus i mans a les persones que té al costat per complicar el desallotjament forçós. “ Truqueu als mitjans! Aviseu a companys!” Susurrabem entre dents i a amagades, enviàvem missatges d’ajuda.
“Qui vulgui sortir ara mateix pel seu propi peu no tindrà cap problema, els que us resistiu, s’aplicaran vies penals” En aquell moment la tensió es podia mastegar i una persona decidí marxar, la resta ( 53 aprox. ) ens vam preparar per les conseqüències que sabíem, tindria la nostra decisió. “ Ara qui vulgui, haurà d’aixecar-se i agafar aquells objectes personals que li siguin imprescindibles, després, tot el que es quedi, passarà a ser propietat de la universitat. “Jo tinc el meu ordinador” va dir un company i es va posar de peus, un mosso el va estibar, “ Heu dit que podia agafar les seves coses!” va replicar una companya. Però no vam obtenir cap resposta. Llavors els mossos van procedir a fer el primer desallotjament precisament amb aquest company, ell oposà resistència mentre cridava “el meu ordinador!” i llavors tres mossos més s’aproparen i l’immobilitzaren, mentre el colpejaven i li pressionaven la cara amb el genoll contra el terra. Tots miràvem bocabadats i cridàvem que s’aturessin. Avui, aquest mateix company, té una fissura de ròtula i múltiples contusions, a més d’un mes d’escaiola.
Una càmera accedí, tenia un gran focus blanc que ens dificultava la visió i anava enregistrant totes les nostres cares, quan el focus marxava, els mossos continuaven amb la seva feina, doblegaven els canells fins que cridaves i et desenganxaves, t’estiraven dels forats del nas... després t’arrossegaven per les escales agafats dels braços i sovint quan perdiem als companys que s’emportaven de vista, escoltaves els crits i l’estomac se’t feia marbre. Quan la càmera hi era present, senzillament romanien immòbils i silenciosos, expectants. “Que algú faci fotos!” murmuravem quan els companys eren torturats, pero mai han arribat a veure la llum aquestes instantànies.Un home jove pujà les escales, duia una caputxa i un mocador que li tapava tota la cara, solament se li podien veure els ulls. Anava vestit de carrer però, parlava amb els “caps” i es passejava per tot l’espai. Sincerament, la situació superava totes les teories conspiratòries que havíem pogut articular durant totes aquelles nits al rectorat.
Donat el pànic silenciós que començava a respirar-se algú decidí iniciar un monòleg humorístic amb el que tots rèiem i intentàvem que la por se’ns escapés per la boca en forma de rialla nerviosa. Alguna eina per escapar-nos d’aquella situació que mai ningú vam imaginar viure. Però, poc ens podia durar el riure quan vam comprovar que començava a fer-se de dia i els mètodes utilitzats per ells cada cop eren més durs. Agafaren a un company que es resistia, cridava incessantment i de cop, la seva veu es transformà en un ‘gemeig’; efectivament i sense acabar de creure-ho, descobrirem que els mossos li estaven pressionant el coll fins estrangular-lo per tal de que es desenganxés. Intentava parlar i les seves paraules s’ofegaven al camí, nosaltres sols sabíem que protestar desesperats i empassar-nos les rialles que abans havien destensat tant l’ambient.
La gent anava sent arrossegada, cada cop érem menys i sabíem perfectament quines eren les conseqüències per als últims. Un dels companys més xarraires, al que nomenarem “Ricardo”, un dels que més havia calmat els ànims repetint que ‘no ens passaria rés’, que ‘no havíem de fer rés que ens posés més en risc del que ja estàvem’ i que ‘ja sols quedava resistir’ va ser guardat per al final, amb el meu grup. Els mossos se’l miraven i es deien coses entre ells a cau d’orella. Sabíem que la cosa no aniria bé, tots dos havíem estat al desallotjament de la Pompeu Fabra la setmana anterior per la trobada d’assemblees i teníem coneixement de fins a quin punt els mossos poden recordar-te, a tu i el teu nom.
Escoltàvem als companys fora cridant consignes i ens havien avisat sigil:losament de que ja hi eren tots els mitjans a fora. Bé - vaig pensar- al menys no quedaran impunes. Més tard que aviat va arribar el meu torn i una mà es va posar a la meva cara per impedir que respirés, poc després, veient que no era efectiu i resultava massa visual, canviaren a la tècnica dels dits al nas i a la boca. Estava angoixada i cridava perquè em deixessin estar i en un acte reflex ( i dic ‘acte reflex’ perquè així fou i no m’avergonyiria reconèixer si pel contrari, hagués estat intencionat) vaig tancar la boca i vaig mossegar el dit a un d’ells, l’únic que vaig aconseguir fou que les mans del mosso que tenia al darrera m’encerclaren el coll i començaren a pressionar cada cop més fort; jo cridava perquè els meus companys se’n adonessin, però rés aconseguia que sortís de la meva gola i l’oxigen se m’acabava, així que em vaig soltar i vaig ser arrossegada pels braços escales avall fins la meitat, on em van deixar al replà. Vaig sentir moltes ganes de vomitar i les arcades eren continues tirada al terra. Un mosso plantat al meu costat em mirava a cua d’ull sense immutar-se i jo sols vaig encertar a pensar que aquest era un dels moments més degradants de la meva vida. Vaig comprendre que no podia esperar que aquells homes que tenia al front se n’adonessin de que simplement intentava lluitar pacíficament per una cosa en la que creia, de que no els havia tocat ni un sol pel, de que no mereixia el que m’estaven fent. Vaig saber doncs que de rés servia defendrem ja que cada acció que fes seria tornada per triplicat i que sols quedava “aguantar el tirón” per acceptar que la ‘justícia’ té diferents significats segons qui l’apliqui.
Arribat el moment van baixar a “Ricardo” i el van posar a un metre de mi i un altra companya, tots tres per separat. Nosaltres dues estàvem assegudes però a ell el tenien immobilitzat pels dos braços amb el cap al terra tot i que en ningun moment es va mostrar agressiu, senzillament es va negar a marxar al igual que la resta. “ Deixeu-me estar, si us plau, no m’escaparé, em feu mal” lis deia el company, però res calia esperar dels ninots de ferro que sols feien que desafiar els límits del seu teixit ossi. “Pareu!” vaig cridar, “ Que no veieu que no està fent res? Pareu!”, “Calla!” – em contestà aquell que havia restat passiu al meu estat decadent anterior-, “ ¿ Com voleu que calli? Deixeu-lo estar i em callaré, de veritat!” llavors un dels mossos propers allargà el braç i em colpejà el cap, fent que rebotés contra el mur. Vaig callar.
Quan vam veure la duresa amb la que tractaven a Ricardo jo i l’altra companya, esperant-nos lo pitjor vam començar a armar escàndol perquè marxés el primer dels tres. “Ricardo, no siguis boig i no deixis que et guardin per l’últim, ja saps com van les coses, surt ara!” ell va coincidir amb que era la millor opció i marxà. A continuació baixaren l’altra noia i em van preguntar novament “ sortirà pel seu propi peu, senyoreta?” ( encara em pregunto quin tipus de persona t’arrossega per les escales i després et tracta de vostè ), “¿ tu penses que puc sortir pel meu propi peu després del que esteu fent ?” – vaig contestar – llavors em van agafar dels braços i la samarreta amb la infortuna de que aquesta es va aixecar fins al cap i com que era el pijama vaig quedar totalment despullada de cintura cap amunt. En aquesta situació vaig ser arrossegada durant tota la segona part de les escales, amb aproximadament 20 mossos dispersats per tot arreu presenciant l’escena, fins que em deixaren tirada al terra i segons després algú em tapà novament. No sé si fou allò que acostumen a anomenar “shock” però, alguna cosa passava que m’impedia incorporar-me per mi mateixa i em feia estar totalment immòbil, mentre tenia grans dificultats per creure el que estava ocorrent.
Una mà m’agafà, érem el grup del principi, tornàvem a estar junts. Els vaig fer un gest de complicitat, però un d’ells mirava el terra amb els ulls ben oberts, suposo que ell tampoc aconseguia entendre qué estava passant i no era qüestió de forçar-lo. En aquesta situació ens van treure un a un mentre nosaltres continuàvem explicant-los que aquesta ocupació estava carregada de contingut i no podien seguir ignorant el motiu pel qual fèiem resistència pacífica. Mentre esperàvem dos mossos que hi continuaven a la meva esquerra es recreaven “ Ja, ja ... verás aquel cuando se quede solo, va a pillar! ” i reien novament. Em disposava a dir-los alguna cosa quan la companya em tranquil·litzà “Ho fan simplement per provocar... no lis facis cas”, així que vaig assentir i li vaig donar l’esquena per no veure més els seus gestos, ni la fanfarroneria.
Quan vaig quedar l’última, restava en silenci preguntant-me si mereixia la pena intentar raonar amb ells o descarregar la meva ràbia ara que ja no hi era ningun company per frenar-me. Però, llavors el “cap” va començar a dir alguna cosa i tots van mirar cap al fons traient-me la vigilància de sobre situació que el mosso que ara estava darrere meu, el provocador, aprofità per encarrilar-se i enganxar-me una potada a la esquena que jo vaig respondre cridant com una posseïda. La resta de mossos que no havien presenciat l’escena es giraren alarmats pels meus crits i llavors van posar-me la mà a la cara novament, per intentar dificultar-me la respiració mentre hem pressionaven allò que ells anomenen “punts de dolor”, aquells que no deixen marca. Em van agafar doncs entre dos i em van llevar, finalment, a prendre’m les dades. Intentava treure la documentació, però em tremolaven les mans i plorava; això encara em feia sentir més estúpida. Llavors “la persona” que hi havia estat tota la nit a l’altra banda del mostrador, aliè a tot allò ocorregut 10 metres més allà, mirant-se el meu DNI aprofità per consolar-me: “ Va Nerea, no ploris...” al que jo, amb molta educació li vaig contestar mentre els dos mossos em subjectaven forçant-me el canell: “Si tu estiguessis en aquesta situació, no ploraries?”. Baixà la mirada ja no sé si per empatia o per indiferència absoluta, la qüestió és que poc m’importà en aquell moment i ja doncs, els meus “acompanyants” demanaren reforços per treure’m fora mentre jo duia el compte enrere que restava perquè el meu canell es luxés definitivament. Així fou que vaig sortir, moment el qual, “la vanguardia” aprofità per congelar en píxels, brindant-me tota una setmana en la que ningú del meu voltant no ha pogut parlar d’un altra cosa.
I jo em pregunto quan la gent comenta i condemna durament el fet de "fer-nos fora" com una traïció al diàleg i l'estil democràtic, que passaria si agüessin estat dins amb nosaltres. Si ara no poguessin abraçar als seus companys perquè tots estan plens de contusions. Si t'haguessin estrangulat, colpejat i arrossegat semi-despullada per unes escales, on quedaria llavors 'bolonya' i 'la lluita per la universitat publica'. On quedarien els senyors Dídac Ramírez, Josep Joan Moreso, Lluís Ferrer i la seva decisió de esborrar a los "anti-bolonya".
Resulta inevitable sentir-se incòmoda amb aquest caràcter victimista que impregna la narració dels fets i aquests últims dies de la meva vida, com tampoc ho estic quan penso y sé, que mai seré capaç de demostrar l'ocorregut, ni una imatge, ni un número de placa; que mai la meva paraula valdrà més que la d'un Mosso d'Esquadra amprat per l'Estat.
Avui el senyor Saura admetia possibles "errors" i jo faig una crida a qüestionar-nos si potser l'agressió un error quan parlem d'una lògica repressiva i si no és, que el grau de violència està en funció del desig amb que s'anheli l'objectiu. I ja que reconeix un possible "excés" de contundència per part dels seus agents ¿ Per que continuen llevant pistola ? ¿ A què estem esperant ?, Què significa que els sindicats de Mossos no comparteixen aquesta condemna? Senyor Dídac y senyor Ferrer ¿ On es la línia vermella dels mossos ?.
D'altra banda no em queda sinó estar agraïda d'haver descobert que som molts els que creiem en que altra educació és possible, una vertadera revolució pedagògica, una educació crítica, on es formin professionals, però també pensadors. On el coneixement sigui una eina per a l'evolució social i personal, i no per l'interès d'una minoria directiva-empresarial. On les persones guanyen eines i recursos, no dogmes, ni automatismes, ni mecanismes d'actuació inqüestionables. On entrenar-se únicament per ser efectiu laboralment sigui, senzillament, una opció més a escollir, d'entre tantes altres.
En últim lloc, voldria convidar, convidar-vos, convidar-nos a no fer una lectura fàcil, una lectura puntual dels fets ocorreguts els últims dies, ja que ha arribat el moment de posicionar-se i acceptar que aquests incidents no són més que el fruït de molts anys en que l'expansió del pensament acrític, la precarització laboral i el malestar col·lectiu que han produït la creació del nostre propi arxipèlag social on tot es massa llunyà i rés és lo suficientment 'important'. Us demano llavors la vostra col·laboració perquè les persones responsables de l'estrès psicològic que encara ens impedeix dormir amb normalitat, assumisquen la responsabilitat dels seus actes.
Nerea Miralles Aguilar
----
Sóc concient que si heu llegit fins aqui ja heu dedicat molta estona al tema, així que no em vull allargar gaire més. Només voldria acabar amb una reflexió i una proposta.
La reflexió és en forma de pregunta retòrica i molt gastada, però no puc evitar que em surti: En quin mòn vivim? En quina societat? Sota quins poders i quins governants? Quin sentit té tot plegat? Evidentment no tinc gaires respostes... el que tinc clar és que no m'agrada una societat que fa això i menys en resposta a un moviment com el moviement estudiantil contra la privatització de l'educació, amb totes les característiques que aquest te. Tinc clar que faré el que estigui en les meves mans per canviar aquest mon, aquesta societat, aquests poders fàctics i aquests governans, per canviar el sentit de tot plegat. Mobilitzant-me i treballant dia a dia, informant-me, estudiant i essent conseqüent, al dia a dia, invertint-hi les meves hores i el meu temps de lleure, per què s'ho mareix.
I finalment, la proposta. Et proposo que ho facis amb mi, que et mobilitzis i treballis al dia a dia, que inverteixis unes hores del teu temps, que participis de les mobilitzacions i manifestacions i que abans de decidir no fer-ho suspesis la realitat i valoris si realment val la pena dedicar el teu temps a protestar. Per què protestar totes juntes és el què ens queda, dir les coses altes i clares, amb l'autoritat moral que ens concedeix la nostra raó.
Tu, jo, totes juntes podem fer que aquest món sigui millor. No ens quedem més a casa, trobem-nos i canviem-ho, ja, sisplau.
30 de març 2009
Review cd Entropia "Takte Mòrbid" x Encyclopaedia Metallum (03/2009)
- ENCYCLOPAEDIA METALLUM - Review CD Entropia "Takte Mòrbid" (2005) - (03/2009)
Reviews for Entropia (Esp)'s Takte Mòrbid
Anarcho-satanism - 90%
Written by oneyoudontknow on March 28th, 2009
This release is brutal as hell. From the very beginning Entropia want to make clear where the trip will go towards. No intro to build up the tension, nothing to prepare the listener in any way. A beast of brutal death metal and grindcore is what they unleash a few second after the first track has begun. Aggressive, catchy and loaded with really good motives and ideas.
Two kinds of vocals are used by the band: a growling like and a pig-noise one. Often both appear in one song and even some fast switching between them is used; like on the title track Takte mòrbid. Both sound pretty cool and especially the latter one sounds really sick and works fine with the music. When it comes to the amount in which they appear over the length of a track, then the instruments have enough room for solos; the vocals are well placed and support the music. Somehow surprising is the small amount of samples used by the band. One might suspect them to appear on a larger scale.
The music is generally rather faster, but not in the extreme way a lot of bands from the grindcore genre tend to head for. In this respect the spectrum also ranges to slower and more death metal oriented parts and the songs generally offer more than one approach of tempo. Yet, everything is in a nice flow and despite the occasionally fast switches between blasts and slower death metal parts the band is able to keep the atmosphere up and create a coherent impression. It would be cool to have more power in the bass-guitar, though. This instrument is drowned a bit by all the other things that are going on in the music.
Final bits and bytes
I really like this album. Sick, weird, extreme and the production is also good. The mixture between the two vocal styles works fine and Entropia does not overdo it with the blasts. Along with the music comes a thick and professional designed booklet with lyrics (which I do not understand as I do not speak Spanish), whereas the CD does also contain two videos: Rebentat and Takte mòrbid; those can also be watched on the band's MySpace site. I can whole-heartily recommend this release.
Note: the last track is a rant on society and deals with the promotion of anarcho-satanism. It is pretty cool done as it comes in two languages at a time (Spanish (not sure) and English), so even people outside of Spain can understand how the band interprets this term, what they are actually promoting and what their stances in politics are. As I cannot recall to have heard such on any other CD so far, it is an argument in favour of the band.
Entropia (Esp)'s page ~ Takte Mòrbid ~ Reviews archives
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
